IMPORTANT: Si algú és capaç d'arribar al final, prometo que li regalaré un caramel el proper cop que pugi a Girona xD
EDIT: Afegeixo l'índex
Pròleg
1-El primer Xàfec
2-El començament del camí
3-La segona alerta
4-El viatge
5-Camí amb entrebancs
6-Primer contacte
7-Intentant encaixar
8-Paquet
9-Desenfocat
10-Space Invaders
11-El comiat
12-El camí fins a BCN
13-Arribada a Barcelona
14-La mirada del Zombie
15-La tornada accidentada
16-Arribada a Pallejà
17-El sopar
Epíleg
Pròleg
Acabo d'arribar a casa, son les 21:43 i em disposo a escriure les meves impressions del dia d'avui. Crec que els planetes s'han alineat per fer-me passar un dia, diguem-ne, complicat. No em limitaré només a la Jump, ja que per mi el dia ha començat bastant més aviat, més val començar pel principi...
La nit no ha sigut la millor que podia passar. Ahir no podia dormir -en part pels nervis, em passa desde que era petit-. Cap a les 2 del matí, després de donar voltes al llit desde les 11:30, estava ja a punt d'adormir-me i un veï en un acte de rebelia se li ha acudit la genial idea de tirar un munt de plats al terra -segur que arribava borratxo-. Després d'aconseguir deixar la meva ment en blanc, per fi, m'he adormit.
Capítol 1 - El primer xàfec
Riiiing, riiing. 7:02 del matí "mmmpfhh... snooze", mitja volta i a dormir. Riiing, riiing, 7:12 del matí. Hai, hai. Encenc el llum i em quedo mirant en direcció al sostre, observant les partícules minúscules que em separen de la pintura blanca. M'aixeco d'un doble salt mortal, com cada matí (en realitat és menys espectacular) i vaig cap a la cuina. Encenc el forn, hi fico el pà prefabricat i me'n vaig a la dutxa. Just després de rentar-me el cabell, amb la intenció de gaudir 5 minutets més de l'aigua calenta que cau sobre mi, una força divina desconeguda ha decidit seguir jugant amb mi i ha fet saltar els ploms i la caldera al no tenir energia ha deixat de treballar inmediatament, clavant-me una pila d'aigua congelada que eren com punxes a la meva esquena. Apago l'aigua i m'asseco a les fosques. Vaig a l'habitació a buscar el mòbil (llanterna) i vaig a la cerca dels ploms perduts ja que porto poc temps en aquesta casa i encara no sabia on eren. Com és normal, estaven a l'entrada. Trec el pà del forn i em faig l'entrepà que me l'endrapo mentre miro un capítol de Naruto Shippuden. Són les 8 i 20, o foto el camp o arribo tard a japonès. A més la meva idea era comprar amb temps els bitllets. Agafo les claus, acabo d'omplir la motxilla, em rento les dents, busco la jaqueta, intento recordar tot el que he d'agafar i sento que m'oblido d'alguna cosa però no tinc temps per perdre. Obro la porta i la tanco amb compte per no fer soroll, ja que el meu pare està tirat al sofà, adormit amb la tele al davant. Em giro i em disposo a baixar les escales per sortir del portal. M'adono que el xàfec d'aigua freda a les fosques és el preludi d'un dia... estrany.
Capítol 2 - El començament del camí
Obro la porta del pàrquing i baixo la rampa gairabé corrents, amb compte al arribar a baix ja que no sóc el primer que cau de morros d'una relliscada. Arribo al cotxe, obro la porta i ho deixo caure tot al seient del copilot de manera descuidada. Poso l'iPod en el seu dock i li dóno al play. Rhapsody. Mmm, no és un mal acompanyant. Música èpica per un dia que esperava fós èpic (vale, vale, no esperava tant xD). Arrenco el motor, que li costa una miqueta com sempre, poso primera i començo a tirar. Coi, m'he oblidat del frè de mà. Obro la porta del pàrquing i surto cagant llets. A l'autopista hi ha molta més gent del normal per ser dissabte. Em poso a 130 i vaig tirant cap a la litoral. Allà on es separa la B-23 de la litoral, faig una miqueta d'slàlom (amb compte) entre els iaios que van a 80 fins aconseguir col·locar-me a la dreta. Al cap d'una estona, després d'entrar a la litoral i sortir per marina, arribo a la meridiana. És el primer cop que trobo aparcament tant fàcilment. Sort que dos companys de classe de japonès em van dir que els dissabtes puc aparcar a la zona verda sense pagar i sense límit de temps. Millor, perquè per deixar el cotxe tot el dia a BCN prefereixo un lloc ben a la vista on ningú es senti temptat de fer una ullada a l'interior. Aquí estarà bé, tanco la porta i mentre començo a caminar cap a la acadèmia prem-ho el botó i els intermitents del cotxe em diuen adéu encenent-se un parell de vegades, mentre m'allunyo d'ell.
Capítol 3 - La segona alerta
Després d'esquivar els cotxes mentre atravesso el parell de carrers que em separen de l'acadèmia, arribo fins a la porta. Òbviament faig tard per anar a l'estació a comprar els bitllets amb antel·lació. La porta està oberta, tot i que he arribat puntual. Bé, és el primer cop que no em toca esperar al carrer fins que obren l'acadèmia. Després de fer les primeres passes, aixeco la vista i em trobo a la Tomi-sensei, que tot just està agafant les carpetes amb el material "Ohayo!" li dic mentre vaig treient-me la motxilla i la deixo al terra. "Ohayo!" Genki?" em respon. "Genki, genki" (el nostre vocabulari és molt pobre XD). "¿Has dormido bien?". Gairabé m'entren ganes de riure. La Tomi-sensei sap que no acostumo a dormir massa bé, ni massa hores. És una japonesa simpàtica, bastant alegre, fa unes classes molt personals, m'agrada molt la seva manera d'ensenyar. A més es preocupa molt per tothom. Veig que dels 5 que som normalment, arriba tard una noia. Comencem les classes. Ràpidament m'adono que alguna cosa no funciona. Tinc el cap enrevessat, no em surten les hiragana ni les katakana, cosa que em sorprèn perquè absolutament a totes les classes desde la tercera setmana em sortien de forma bastant natural sense haver-m'ho de pensar gaire. Però ara, a la cinquena o sisena setmana, se m'estan enganxant. Arriba la noia que faltava, la Paula-chan, tot i que la sensei l'anomena Chibi-chan, per ser la petita del grup. Continuem i m'adono que també he perdut de vista les neurones de la memòria on emmagatzemava els noms dels animals. ¿On ha anat a parar el tentoomushi, el Zoo, l'ari i el nezumi?". Fins l'altre dia encara voltaven pel meu cap, però aquest matí, s'han esfumat. Sento que una part de mi no hi és, suposo que és aquell estat anímic que comunment definim amb la paraula "empanat". Després del xàfec d'aigua freda, aquesta és una segona alerta que m'avisa que alguna cosa no funciona. Per sort sóc l'únic amb un mal dia, la noia que ha arribat tard la setmana que ve marxa a Itàlia de "fi de curs" i està molt emocionada. M'alegro per ella, jo ja no recordo el que és marxar de vacances, després de 5 anys de l'últim viatge que vaig fer. Fem una petita pausa, com és habitual, per esmorzar. Però avui l'hem fet més tard, se'm tira el temps a sobre. Aviso que he de marxar i la Tomi-sensei molt amablement m'avisa que m'enviarà un correu amb tot el que hagin fet a la resta de la classe, perquè no em perdi res. Li agraeixo, faig una visita ràpida al senyor roca i surto escopetejat. "Ja ne!".
Capítol 4 - El viatge
Vaig a pas lleuger cap a l'estació de renfe, que per sort està al costat. Baixo les escales gairabé levitant sobre cada esglaó tot i que porto bastant pes a l'esquena i arribo a la guixeta. Hi ha una cua de mil dimonis. Decideixo provar sort amb la màquina expenedora de bitllets. Després de toquetejar aquí i allà resulta que el destí "Girona" no hi aparèix. WTF? Em poso a la cua. Em fa por al veure tres senyores super grans al davant meu, d'aquestes que es tiren 5 minuts buscant identificant les monedes que tenen a la mà. I davant d'elles una cua de 7 persones més. Segons els horaris online, el tren surt a les 11:44. Són les 11:38. No arribo a temps. Els primers de la cua s'ho prenen molt amb calma, però per fi compren els bitllets. La cua es va desfent ràpidament. Les senyores grans per sort són espavilades i acaben ràpidament, i també la noia sudamericana que hi ha just al davant meu. Li demano el bitllet a la noia i li pregunto la hora i la via, resulta que el tren passa a les 11:55. Encara sort, perquè són les 11:43. Pago els 9 euros amb 15 cèntims i baixo cap a les vies. Fa un fred que pela, el jersei i la jaqueta no poden evitar que l'aire fred que circula per les vies penetri a través de la tela fins la meva pell. Van passant els minuts, veig una noia que hi ha a l'altra banda de la via que m'observa fixament. Encara no sé què li passa, però ni tan sols parpadeja, m'està posant nerviós. Per sort arriba un tren i se l'emporta. Al cap de dos minuts arriba el meu. S'obre la porta i entro dins. No hi ha ni un lloc buit, i tothom busca un seient lliure. Tres vagons més enllà, quan no tenia esperança, he trobat una jaqueta asseguda en un seient i li he demanat educadament si em pot fer lloc. Ella m'ha mirat sense comprendre, però el seu acompanyant m'ha contestat que no hi havia problema, l'ha agafat amb i l'ha posat sobre la seva falda. M'assec i obro el llibre de "Game of thrones". El Petyr és un cabron, sir Rodrik s'està fent vell i la Catelyn es queda amb les ganes de veure les filles perquè el Ned la fa donar mitja volta i tornar a Winterfell. Tanco el llibre i, a continuació, els meus ulls. Al cap d'una estona els torno a obrir, queden 5 minuts per arribar. Guardo el llibre i em menjo un dels tres carmels que porto a la butxaca. Hem arribat a Girona.
Capítol 5 - Camí amb entrebancs
Surto del tren i baixo les escales. En aquest moment encara no sóc conscient d'una cosa que es remou al meu cervell. Quan surto fora, em giro un moment i me'n adono: És "l'Estació". Si, l'Estació. La mateixa que em vaig mirar durant tota una nit, a 10º sota zero, quan tenia 17 anys. Amb poca roba d'abric i amb dos amics amb cara de glassons igual que la que tenia jo. Però aquesta és una llarga història i aquest no és el moment adient d'explicar-la. Expulso aquest pensament del meu cap, avui serà un bon dia, ha de ser un bon dia. Pitjor que aquell dia, de segur, no serà. Quan surto fora, m'ubico mentalment. Observo mentalment el mapa del google maps i senyalo el punt on em trobo i el punt on he d'arribar. Ja veig el triangle que he de fer. Amb seguretat, miro a l'esquerra i començo a caminar. Passo per sota d'un pont, crec que és una carretera però no n'estic segur, tota la zona es veu en obres. No és com jo recordava, millor, així evito pensar en aquell dia. Arribo a l'edifici vermell. Aquí posa "Estació de Ferrocarrils de Girona". Perfecte. No sé on he d'anar, jo pensava que era aquest edifici. Començo a caminar per un parc que hi ha al darrere, mentre obro el navegador i em connecto a aulamanga per tornar a mirar el mapa. No ho veig gens clar. Em pregunta si vull saber com arribar al meu destí. No sé ni perquè es molesta, si ho estic mirant, és perquè efectivament és el que intento. Dóna la volta a tot l'edifici i arribo al carrer Santa Eugènia. Em sóna que algú em va dir que aquest era el carrer. Número 12-14? No ho recordo bé i m'ho van dir al xat, així que no sé com confirmar-ho. Arribo fins a l'edifici vermell un altre cop. Començo a buscar al google "Estació espai jove". Coi, estació? No serà... doncs si, resulta que l'estació de ferrocarrils, ja no és una estació de ferrocarrils. Perfecte, i jo un quart d'hora donant voltes perdut. Definitivament, no és el meu dia. M'acosto a la porta i veig el cartell: "Estació punt jove". Bé, almenys hi he arribat. Arribo fins al davant de la porta, hi poso una mà i empenyo. Coi, això no s'obre. L'estiro cap a mi i casi em clavo la porta al cap. L'acabo d'obrir, faig la primera passa cap a l'interior.
Capítol 6 - Primer contacte
Estic a dins. Es veu un lloc prou maco. A mà dreta em trobo una senyora amb el cabell curt en un ordinador. A mà esquerra, uns nois jugant al stepmania i un grup més enllà amb el D.O.N. Jo no conec a ningú, excepte alguna foto que he vist d'en Koroki i de l'Airi. De moment m'acosto una mica a ells i un dels nois que està jugant a l'stepmania es gira. Les meves neurones m'avisen de que hi ha un resultat positiu a la comparativa. És en Koroki, estic segur. "Ets en Koroki?" (xD). "Si". Per sort el memory se'm dóna bé. Si no hagués reconegut a ningú em sembla que hagués donat mitja volta. "Sóc el Time Master" li responc. Em dóna la mà i em senyala per sobre on està la gent que possiblement conec del fòrum: En Sanse, la Kona, la Kimy, en Darko, el XiaoXiao (em sap greu si ho escric malament, no me'n recordo ara XD) i algú més que no he arribat a entendre, que estan jugant al D.O.N. Sembla que la conversa acaba aquí, ell es gira i continua jugant. M'acosto cap al grup del D.O.N. i saludo "Boneeees". Veig que m'observen amb cara de "......i tu ets??". "Sóc en Time Master". Li dic hola a la Kona, faig dos petons a la Kimy i el Sanse em dóna una abraçada com si fóssim amics que no ens veiem de fa temps. Amb aquest gest m'ha caigut bé. La Kona sembla una mica distant i callada, molt més del que m'esperava tot i que ja sabia que era tímida. La Kimy és molt més agradable i simpàtica del que m'esperava, m'ha caigut molt, molt bé. Tinc interferències a la meva memòria en aquest moment, el següent que recordo és que la Kona m'arrossega cap a dalt, junt amb la Kimy. Quan arribo a dalt em presenten a l'Airi (a la qual he reconegut de les fotos) i a algú més que -em sap greu!!- no recordo.
Capítol 7 - Intentant encaixar
No sóc una peça de tetris, ho sé. No em considero una persona molt sociable, però tampoc el contrari. Però per alguna raó tinc una manera de ser estranya i els demés sovint em veuen com una persona distant i -no tant sovint- misteriosa, però un misteri d'aquests dels quals prefereixes no descobrir-ne la resposta. Potser és això el que m'ha passat avui, la veritat és que no ho sé. Però m'estic avançant als esdeveniments. El Sanse demana un bol de ramen. Mentrestant, la Kona em dóna (perdó, em deixa :P) els llibres que em va prometre: La trilogia dels Jocs de la fam i el segon llibre de "La sombra del viento". Jo no sóc menys, mai falto a la meva paraula, així que trec de la meva motxilla la trilogia "El señor del tiempo". No és el millor que he llegit, però amb 13 anys em va encandilar. Ho té tot: Mags, deus, intriga, drama i amor. També va ser la segona novela o més aviat trilogia que llegia en la meva vida, després de la Dragonlance. Després d'aquest intercanvi, li pregunto al Sanse si ha vist on fabriquen aquest ramen. Al saló del manga eren Made in germany. Em mira tot pillat i es posa a llegir. Fabricado en Holanda. LOL. Ho diu als de la taula que també es queden pilladíssims. La gent ja no sap on buscar negoci, em sap greu, li he aixafat la il·lusió a més d'un que segur que pensava que estava menjant un ramen -prefabricat- directe del japó. A tot això, la Kona i la Kimy han marxat a buscar aigua. El Sanse se'n va a donar un tomb. Em quedo allà sense saber molt bé què fer, em recolzo a la paret, i un pensament ve a la meva ment: Aigua. Acabo de recordar el que m'havia oblidat a casa aquest matí; l'ampolla d'aigua. Poc a poc, m'adono que avui serà un dia molt llarg.
Capítol 8 - Paquet
Més interferències, com les del canal plus fa anys. No recordo ben bé com ha anat, crec que al cap de 20 minuts de mirar com cantaven a l'escenari (pel que veig no sóc l'únic que no canta massa bé xD) i d'observar el final d'una coreografia no apta per menors d'edat -i n'hi havia uns quants-, decideixo baixar cap a baix. Em trobo, de nou, a la Kona, la Kimy, el Sanse i alguns més, que estan repartits pels jocs. La Kona m'intenta convèncer de que provi l'stepmania. Sóc dolentíssim, tal com m'imaginava. Ho he intentat dos cops, però sóc incapaç. Se'm dóna millor ballar en una pista de ball que amb aquests jocs, n'estic segur. La Kona m'observa decepcionada mentre em fico les bambes. L'Airi em diu que no em preocupi, que a ella se li dóna tant malament com a mi. Almenys no em sento totalment inútil xD Me'n vaig cap al Budokai i em poso a jugar. La Kona i la Kimy em foten unes pallisses de campionat, apenes he guanyat una ronda. Entra en escena l'Aniol, ell en sap encara més. Almenys aprenem a fer alguna cosa més que matxacar botons sense sentit: matxacar botons en un ordre menys caòtic però sense saber massa bé el que fas. Comença el campionat de budokai. M'han matxacat, de lo lindo. La Kona i la Kimy no tenen gaire més sort, l'Aniol si no recordo malament ha passat la primera ronda. Jo i la Kona anem a buscar un bol de ramen. Serà d'Holanda, però val 1 euro i mig, mentre que al saló valien 4€. I no és pas més dolent, així que benvingut sigui. Ens el mengem mentre continua el camionat de Budokai. La Kona s'hi ha discutit i el bol de ramen li ha escupit a les ulleres mentre que un dels palets amb els que menjava s'ha rebelat i ha decidit practicar caiguda lliure. Acabem de dinar. Més interferències. D'alguna manera hem acabat a dalt on es celebra el campionat d'Smash Bros. Després d'alguns problemes d'organització per reunir als concursants, comença el concurs. La Kona i la Kimy acaben bastant ràpid, les dues han perdut, i marxen. Juguen un parell de concursants més i em toca a mi. Oh no, contra en Sanse. L'he vist jugar abans de començar el campionat. Em matxacarà. M'està matxacant. M'ha matxacat. Bé, no és pas cap sorpresa. Reafirmo una cosa que m'estava pululant pel cap durant tot el matí: sóc un paquet en els jocs multi.
Capítol 9 - Desenfocat
M'he quedat una estona veient algunes batalles més del Smash Bros, però no és el tipus de joc que m'agrada. Al final m'aixeco i vaig cap a la sala on aviat començaran el Karaoke. Abans de sortir per la porta rebo un e-mail: La Tomi-sensei tampoc falta a la seva paraula, m'ha enviat tot el que han fet a la classe. Utilitzant hiragana, katakana i algun dels pocs kanjis que hem fet ens ensenya com explicar de què treballem, com hem i com no hem de plantejar la frase. Després de llegir-lo, surto d'aquesta sala. Veig els bols de ramen, penso si comprar-me'n un o no, però decideixo deixar-ho per més tard. En aquest moment encara no ho sabia, però avui ja no en compraré cap més. Comença el concurs de Karaoke. Començo a sentir-me perdut entre tantes cares desconegudes. Em recolzo contra la paret, al costat de les escombraries (casi li podria trobar un doble sentit a la situació) i començo a mirar el concurs de Karaoke. En general no són grans cantants, tot i que ho fan millor que jo. Hi ha una noia grassoneta que no conec que canta especialment bé, m'ha agradat molt la seva actuació, bastant més que les altres. M'adono que el Sembei, que tanta llauna ha donat amb el Karaoke, no està per allà. al final no l'escoltarem. Miro l'hora i em trobo que el rellotge s'està trencant, se m'està aguantant pels pèls. Em va costar 100€, més em val no perdre'l. Quan arribi a casa l'hauré d'enganxar amb super glue. Una cosa és clara: Avui, no és el meu dia. Segueixen les actuacions i la sala es va omplint de gent que es va saludant, rient i voltant amunt i avall. Poc a poc sento que m'estic fonent amb la paret, em converteixo en un element més de la paret, un element -poc- decoratiu que no lliga massa, creant un contrast negre sobre el blanc de la pintura. Em dóna la sensació que sóc com aquell tros en la fotografia que fa nosa i que tothom diu "què hi fa, això, aquí?". Em sento desenfocat.
Capítol 10 - Space Invaders
No sé si marxar. Li dóno voltes al cap, però al final decideixo que jo no hi pinto massa allà. Si hagués vingut amb un amic, segurament hauria estat diferent, però no tinc cap amic que m'hagués volgut acompanyar fins a Girona. De fet no tinc gaires amics, així que no és sorprenent. Agafo la motxilla i surto, però decideixo fer una parada a la sala de projecció on estan fent la final del Smash Bros Brawl, per curiositat de saber qui guanyarà. Com no, un dels finalistes és en Sanse, no m'estranya que m'hagi matxacat abans. En aquell moment veig la Kimy que s'acosta. Li dic que aniré tirant. Són les 6 i vint, a les 7 i vint-i-cinc passa el tren, però sé que tinc cinc llibres a la motxilla i una 3DS, per avorriment no serà. La Kona ens veu i s'acosta. D'alguna manera m'acaben liant per baixar a jugar a alguna cosa. Està tot ocupat. Però hi ha una meravellosa Super Nintendo, pràcticament com nova, sense aquest color groguenc que acaben tenint aquestes consoles blanques amb el pas del temps (Snes, Dreamcast, etc). Sempre he volgut tenir una Snes, i mai l'he pogut tenir. Només he pogut jugar a les seves joies mitjançant un emulador, a l'època on les successores de l'anterior generació ja estaven lluitant aferrissadament per fer-se un lloc en el mercat. És com aquell amor que saps que mai serà teu, que et resignes a veure de lluny i et fa sentir que et mors per dins cada vegada que hi penses. Aquell amor que sempre persegueixes. Però al final acabes trobant una persona, de forma inesperada, que acabes descobrint que és encara més meravellosa, i de cop te n'adones que la vida continua. Així em vaig sentir amb el Snes9x, emulador de Snes que et permetia aplicar filtres 2X per millorar els gràfics XDDD. Què és millor que una Snes? Una Snes emulada, amb un gamepad de Snes. Aquí, però, m'he retrobat amb el meu amor oblidat: Una Snes genuina amb la que he pogut recordar la glòria dels 16 bits. Però una cosa no canvia, sóc un paquet XD M'han matxacat fins i tot a dobles en el Space Invaders. Un noi molt amable ha vingut i ens ha explicat perquè servien els colors, hem començat a entendre una mica perquè perdíem, però sense tenir massa clar com utilitzar els colors. Ha valgut la pena, l'Space Invaders, un joc a priori tant senzill, però adictiu com pocs. Llàstima que hem fet poques partides, m'hauria d'haver quedat a jugar una estona més amb aquell xaval, però l'efecte Brawl ha arrossegat a la Kimy i la Kona cap a dalt i m'han arrossegat amb elles (no he oposat massa resistència, però). De totes maneres, no oblidaré l'Space Invaders. Un dels màxims exponents del que és el naixement dels videojocs. Todo un hito, com dirien els espanyols.
Capítol 11 - El comiat
Un cop a dalt, he estat xerrant una estona amb la Kimy. Té molt bon gust pels videojocs. Hem estat xerrant sobre la saga Final Fantasy entre altres RPGs, i com la majoria de gent en aquest món coincidim en que el FF13 és un joc difícil de digerir. No és dolent, però li falta aquesta màgia d'entregues anteriors. Em criden pel Brawl, tots contra en Sanse. Faig una partida, li robo una vida a la Kona (si les mirades poguessin matar, no estaria escrivint en aquests moments XD) i m'han matxacat, segurament hem perdut tots per culpa meva. Definitivament el joc no va amb mi, perquè un cop he sortit de la partida han començat a matxacar a en Sanse. Paso palabra. Si hi hagués hagut un joc de rallies hagués matxacat, fins i tot quan no hi he jugat mai sóc tot un pro (besos, besos, ego por los aires xD) però clar, aquests jocs no hi pinten gaire en unes jornades dedicades a l'anime. M'assec i poc després la Kimy comença a xerrar amb un noi molt simpàtic (no sé com es deia) sobre RPGs. Definitivament, a la Kimy li agraden els RPGs. Poc a poc ens hem anat acoplant uns quants a la conversa, a trossos. En Xose, la Kona, jo, i algú més. Quan ha sortit el Kingdom Hearts, la Kimy ha passat el relleu a la Kona, també deixant entreveure clarament on estan les prioritats de cada una en aquest gènere. Són les 7 i cinc. Hora de marxar. M'espero cinc minuts més, però com esperi més perdo el tren i he d'agafar el regional, que triga bastant més -fa més parades-. M'aixeco, em presento als que no coneixia per acomiadar-me: en Xose i als altres que no estan registrats o no ronden gaire per aquí. M'acomiado de la Kona i de la Kimy, que són les que realment m'han anat fent companyia a estones, i els ho agraeixo. Son gairabé les 7 i quart, a les 7 i vinti-quatre passa el tren. He de marxar.
Capítol 12 - El camí fins a BCN
Baixo les escales corrents. Veig a en Darko -CREC que era en Darko- i m'acomiado d'ell també. Està jugant a un solo al space invaders XD Surto per la porta i arrenco a córrer. Córrer. Fa un any hagués estat esbufegant als 30 segons. Per sort els 6 mesos de gimnàs estan donant resultats. No sóc en swarzenegger -ni ho intento- i segueixo igual de prim que el primer dia, però en forma. He arribat a l'estació amb una respiració normal. Encara recordo un dia, fa menys d'un any, que vaig córrer durant dos minuts fins al cotxe perquè tenia molta pressa i vaig arribar treient els pulmons per la boca. La vida sedentària és molt dolenta. Després d'anar fent slàlom entre la gent -aviat arriba l'època d'esquiada!!- arribo fins la porta. Entro i vaig corrents a la màquina per treure el bitllet. Per sort, aquí si que surt com a destinació Barcelona, i el puc comprar. Son les set i vint, ja puc córrer perquè em queden quatre minuts. La màquina és super lenta. Quan em demana el pagament li entaforo la targeta. Resulta que és molt senyoreta i diu que no li agrada. Per sort, porto un bitllet de 20€ a la cartera. Aquest si que li agrada. És tota una gourmet, aquesta màquina no serviria per astronauta, vol menjar de debò, res de càpsules. Surt el bitllet, recullo el canvi i miro al meu voltant. Via 1, via 1. On coi està la via 1? Al cap de 30 segons donant voltes i veure dos cops 2 i 3 i un cop 4, veig la 1. Pujo les escales i em trobo amb una quantitat de gent increïble. Vaig al final de la via, on no hi ha gairabé ningú, per assegurar-me un bon lloc. Al cap de tres minuts arriba el tren. Pujo i m'assec en un seient al costat de la finestra. Per sort, passaré sol tot el trajecte. Trec el primer llibre dels Jocs de la fam i un dels punts gratuïts que he recollit d'aulamanga -de full metal- i començo a llegir. El llibre promet, m'he llegit unes 20 pàgines. Sé que a la protagonista no li cau gaire bé la seva mare, no més s'estima a la seva germana i el que sembla el seu millor amic no sap anomenar-la bé pel seu nom. El món que els envolta és misteriós. Estic intrigat, però se'm tanquen els ulls. He dormit poc, malament, porto una setmana molt complicada -més del normal- i no estic del millor humor. Poso el punt de llibre i deixo la novela -gentilment, que si no la Kona s'enfada- sobre les cames mentre tanco els ulls. El soroll del tren barrejat amb Nightwish cada vegada és menor, fins que al final deixo de sentir-los.
Capítol 13 - Arribada a Barcelona
De sobte obro els ulls. Miro al meu voltant. Segueixo sense companyant, més enllà de la meva motxilla i el llibre que tinc a la falda. Ja no s'escolta res per l'iPod, s'ha acabat el disc fa estona. Miro al rellotge que hi ha al tren ja que no vull remoure massa el meu, perquè no s'acabi de trencar, i veig que són les vuit i mitja. Segons els horaris el tren arribava a les 8 i quaranta cinc, però estic equivocat, els horaris són de l'hora en que arriba a Sants, i jo vaig al Clot. Just en aquell moment, al cap de dos minuts de despertar-me, escolto la noia per l'altaveu avisant que el treu està a punt d'arribar al Clot. Sort que m'he despertat perquè si no m'hagués tocar patejar fins a Espanya per agafar el metro fins al Clot. Però per sort, sóc a temps de baixar. Al cap d'uns minuts arribem i baixo del tren. Vaig caminant fins les escales per pujar a l'estació. Com que a Girona he pujat al final del tren, ara em toca recórrer tota la longitut del mateix per arribar fins a la sortida. Pujo les escales de dos en dos, trec el bitllet de la cartera i el passo per la màquina perquè em deixi passar. Segueixo endavant fins la sortida. Al carrer fa molt de fred, he fet bé de posar-me el jersei i la jaqueta just abans de baixar del tren.
Capítol 14 - La mirada del Zombie
És de nit, se'm fa estrany perquè allà sempre hi vaig pels matins i amb la llum artificial es veu tot molt diferent. Hi ha molta gent que va amunt i avall, es nota que és Dissabte i la gent té ganes de sortir. Jo només tinc ganes d'arribar a casa. Mentre camino cap al cotxe em passa pel cap passar per el centre comercial l'Splau per veure la nova peli de Tintín, que en tinc moltes ganes, però he decidit deixar-ho córrer. Estic massa cansat prefereixo arribar a casa, engegar l'ordinador, sopar alguna cosa i mirar uns quants capítols de Naruto abans de ficar-me al llit a llegir una estona el primer llibre de la saga que m'ha acompanyat tot el trajecte. El principi de la meridiana -mirant desde Glòries- és una rambla. Per tant, he de travessar de la rambla al carrer on hi ha l'acadèmia. Atravesso per allà sense fer cas del semàfor dels vianants però vigilant que no passin cotxes i arribo d'una peça a l'açera. Atravesso un dels dos carrers que em separen del cotxe. I aquí l'he vist. Ha estat una visió molt estranya. Ara sé el que sentiria en un món dominat pels zombies. Una dona, darrere una porta de vidre d'un edifici enorme. De sobte m'adono que no hi ha ningú més al carrer, ni persones ni cotxes -sembla mentida... XD-, només veig aquesta dona a través del vidre. Una llum l'enfoca desde dalt, deixant part del rostre a les ombres, pel que no se li acaba de veure bé la cara. Em mira fixament, de peu, enmig del no res -era un passadís tot blanc- sense moures un sòl centímetre. Un calfred m'ha recorregut l'esquena. Per sort quan m'he acostat més, sembla que li ha donat per respirar i s'ha mogut una mica. Bé, de prop veig que no és cap zombie, només una dona molt, molt estranya. Passo de llarg fins a arribar al cotxe. Aquestes coses rares, només em passen a mi. Zombies. Últimament m'he llegit massa llibres sobre aquesta temàtica.
Capítol 15 - La tornada accidentada
Pujo al cotxe i tal com he fet a primera hora del matí poso el iPod en el dock i li dóno al play. Segueixo amb Nightwish, igual que de tornada en el tren, però aquest cop amb tots els discs en aleatori. Arrenco i faig marxa enrere, venen pocs cotxes. Poso primera i surto un pèl més fort del compte. Tinc ganes d'arribar a casa. Enganxo pràcticament tots els semàfors en verd. Entro a glòries, faig la rotonda gegant per l'interior i quan m'acosto al carrer que baixa cap a Marina em vaig col·locant a la dreta per agafar la sortida. Baixo fins a Marina, i de la rotonda, baixo cap al port olímpic. Quan arribo al semàfor, està en verd, i tinc una furgoneta, una berlingo o una kangoo, no n'estic segur, a la meva esquerra. Aquell semàfor dóna a una rotonda i necessito girar a la dreta per anar cap a la ronda. Començo a girar i veig que la furgoneta de cop es tira cap a mi, casi m'he pujat a l'acera, he hagut de frenar i arrambar-me perquè no se m'emportés pel davant. La deixo passar i després accelero una mica emprenyat però sense cap intenció de discutir-me. La dona de la furgoneta, però, no sé què haurà pensat. Després de gairabé embestir-me, quan m'ha vist accelerant, deu haver pensat que em volia col·locar davant seu -tampoc li veig el problema si hagués estat així, que no ho és- i ha accelerat de cop. Quan he parat al semàfor i me l'he mirat me l'he trobat cridant-me i fent-me gestos. Encara no entenc què coi li passava, a sobres que ella és la que casi m'embesteix. Sembla una d'aquestes persones que s'enfaden i busquen ofenses on no les hi ha. Era una situació gairabé còmica, tot i que jo no estava del millor humor i no li he fet cas. Quan s'ha posat el semàfor en verd, he agafat la litoral, de camí cap a casa.
Capítol 16 - Arribada a Pallejà
De tornada, vaig bastant tranquil. Començo a donar-li voltes al cap, recordant tot el dia. Em ve de gust escriure. Quan arribi a casa, engegaré l'ordinador i començaré a transcriure tot el que m'ha passat avui. Em ve de gust.
Capítol 17 - El sopar
Quan arribo a Pallejà, m'adono que em fa pal cuinar. Estic pensant en anar a Sant andreu a buscar un kebab, que és on els fan millors, però també em fa pal així que pararé al kebab del meu poble. Trobo aparcament fàcilment i vaig cap al local. Hi ha molta gent, molta més de la que he vist mai. Em toca fer cua. Hi ha uns nens xerrant sobre un noi al que aparentment li han clavat tres ganivetades aquesta setmana per molestar a un penjat que estava jugant amb una màquina d'aquestes escura butxaques. Em preparen el kebab, pago i me'n torno cap al cotxe. En tres minuts sóc al pàrquing. Per fi he arribat, recullo la motxilla, el llibre i el kebab i pujo cap a casa. M'acabo d'adonar que el sopar tindrà que esperar, el primer és el primer, tinc moltes coses a escriure.
Epíleg
Aquí estic, davant l'ordinador, a les dotze i cinquanta minuts després de tres hores escrivint; feia temps que no feia una cosa així. Sento una mirada freda al meu clatell, és el kebab que tinc dins la bossa i he deixat a sobre el llit, que em mira gairabé despectiu. Hauré d'engegar el forn i escalfar-lo. Els músculs de l'esquena estan tirants de no haver-me mogut en tota l'estona d'aquesta posició i l'ampolla d'aigua -la que he oblidat aquest matí- ja està buida. Tinc els llavis ressecs. Mentre escric aquestes últimes línies sento com cau tot el cansament acumulat sobre les meves espatlles. Va sent hora d'acabar això. A més, poca gent ho llegirà, si és que ho llegeix algú. S'ha d'estar molt avorrit per fer-ho.
És molt difícil treure una conclusió d'aquest dia. Per una banda, penso que no m'hauria d'haver aixecat aquest matí, però per altra, m'alegro d'haver-ho fet. El dia no ha sigut ni molt menys com l'esperava, tothom anava molt al seu rotllo i com que no conec a ningú no he disfrutat el dia tant com l'hauria d'haver disfrutat però de totes maneres estic content d'haver pujat. He tingut dies millors, en general tot ha anat del revés de com m'hauria agradat però trencar la rutina sempre és bo, per molt que les coses no surtin com volem.
El millor:
- El Space Invaders
- La Zombie del Clot (el nom del barri li queda com anell al dit xD)
- La Kimy per ser tant simpàtica
- La Kona per proporcionar-me hores i hores de lectura
- En Sanse per demostrar-me que sóc un paquet jugant
- La cara de la gent al veure que el Ramen... és d'Holanda XD
- Haver decidit no portar el cosplay de Sogeking (decisió encertada)
El pitjor:
- La força sobrenatural negativa que m'ha envoltat tot el dia
- No haver disfrutat tant com hauria d'haver disfrutat avui
- Haver agafat el tren i no el cotxe. M'he perdut el sopar.
- La dutxa d'aigua freda d'aquest matí
- L'empanada que he portat tot el dia
Si he jugat amb tu al Budokai i.. i.. i.. 
). Jo mateixa avui he conegut a un munt de gent d'aula manga que no coneixia...
Demà no m'he de llevar a les 5, ha sigut avui, nomès he dormit dues hores 
